“1.999 tubs d’orgue”, de Joan Ribas

Em conviden a visitar l’interior on hi ha la maquinària de l’orgue de la Catedral de Girona. Ho fan el grup de persones que volen completar la imatge d’aquell enorme instrument, col·locant a les fornícules ja previstes els tubs decoratius que contribuirien –diuen– que el visitant tingués d’impressió d’estar davant d’un orgue, i no d’una “caixa de figues” com la va batejar Josep Pla.

Entrem per una porteta minúscula a l’interior, per veure les entranyes d’aquell enorme monstre musical. Francament, sorprèn l’entramat de tubs, de ressorts, de connexions, de palanquetes destinades a portar el so des del teclat que mou l’organista, fins que sona a l’exterior l’acord desitjat. Al subsol hi ha enormes manxes que amb el seu panteix –amunt i avall– insuflen el vent necessari per alimentar els sons. Aquesta és la funció que segles enrere feien manualment els manxaires. Ara està encomanada a la força elèctrica.

Avancem per aquells espais reduïts, enmig d’un bosc de conductes d’aire, que han de activar el so de mil nou-cents noranta-nou tubs –per què no varen arribar als dos mil?– per on s’escamparà la música.

Els meus amables amfitrions tenen la intenció –no expressada, però evident– de fer-me canviar de tessitura en la meva personal opinió que seria convenient traslladar l’orgue a un punt que no fes nosa i permetés veure lliurement la volta d’església més gran del món. Comparteixo, això sí, la impressió que remoure tot aquell enfilall de tubs interiors i connexions ha de ser una feina laboriosa.

Però l’opinió, és clar, no és només meva. El bisbe Josep Vila Martínez ja en plantejava el canvi d’ubicació l’any 1930. I l’any 1940 el bisbe Josep Cartañà i Inglés, en una visita destinada a estudiar els estralls causats per la guerra civil a la Catedral va manifestar que la bona solució era situar-lo en una capella lateral, fins i tot arribant a concretar la més escaient. Tot això consta en actes signades, però en vuitanta anys l’orgue no s’ha mogut de lloc.

Des de llavors fins avui la reivindicació no ha cessat, alhora que també hi ha hagut fervoroses manifestacions dels qui opinen que l’orgue no es pot moure, per moltes raons.

Però no s’hi cansin; els temps han canviat i els gironins ja no visiten tant l’interior de la Catedral com ho feien abans. La sensació és que, més enllà d’una minoria, avui la gent respira indiferència. Per altra part, el capítol de la Catedral d’avui no té ni la capacitat, ni la voluntat, ni els mitjans per a una tasca d’aquesta mena. I Girona, tampoc. Per entendre’ns, no som a Notre Dame de París, en què els francesos estan abocant milions.

Deixem-ho, doncs, per al segle vinent, en què la mentalitat d’una altra gent potser serà més sensible i resolutiva que no pas la dels d’ara.