«El panellet com a moneda oficial”, de Jordi Bosch

De tota la vida, a casa i per Fires, quan hi érem els meus pares i els quatre germans, algunes frases que es repetien any darrere any. «Pobres firaires», se sentia dir a la meva mare l’inevitable dia de pluja forta. «Quants serem a dinar el dia de Tots Sants», interrogava el meu pare o jo mateix quan preguntava «quin dia mengem els canelons» interessant-me pel meu plat preferit. Però la frase bàsica era la següent. «Mai no diríeu a quan he pagat el quilo de panellets», formulada pel responsable de l’adquisició, amb els anys qualsevol de nosaltres.

El preu del panellet és el mecanisme que al llarg de la nostra vida els gironins hem utilitzat per adonar-nos que fins i tot en els moments que hi havia baixa inflació (no com ara) els preus sempre pugen malgrat el que diguin els índexs oficials. A la pastisseria, un cop aclarit que a la safata vols sobretot panellets de pinyons i només una petita presència dels altres (coco, ratafia, ametlla, gema, etcètera), any darrere any s’han anat escoltant els arguments que han anat burxant la butxaca de la gent. El preu de la matèria primera, l’augment dels lloguers, els salaris, l’increment dels impostos, els salaris, els interessos dels crèdits i ara la factura de la llum. La vida a través d’un panellet. Si Girona fos algun dia un estat independent, suposo que tindríem l’euro, però si no fos així el panellet podria ser la moneda oficial.

El que si hem pogut comprovar un any més és que l’entrada real de la tardor climàtica arriba amb les Fires. Jo no sé com es va decidir per part de les autoritats adequades que entenc són les vaticanes la ubicació de Sant Narcís al santoral. Especialment quan sembla que l’anomenat miracle de les mosques facilitat pel nostre patró es va produir, segons la tradició, durant el setge francès de finals de l’estiu de 1285. Barcelona resol la Mercè, igual que Tarragona per Santa Tecla al setembre i Olot amb les importantíssimes festes del Tura a principi d’aquell mes. Figueres i Lleida se’n van al maig per la Santa Creu i Sant Anastasi i és cert que des de la perspectiva meteorològica els hi pot passar de tot (a Lleida fan doblet amb una segona festa major al setembre!). Sempre m’ha semblat intel·ligent la data de Sant Martirià de Banyoles, estratègicament situada un parell de setmanes abans que les Fires de Girona.

És evident que la ubicació en el calendari té el problema del risc d’inestabilitat i que gairebé sempre acaba plovent veient els primers abrics de la temporada passejant per la ciutat o les atraccions de la Devesa. Hi ha avantatges. Un d’ells és la Diada de Tots Sants que es converteix a Girona en una mena de festa major compartida per gent de tot arreu. Allò del «Per Tots Sants, a Girona» és exacte. De petit veia la porta de l’estació des de la finestra de casa i la riuada de visitants era un espectacle. Uns parents de la meva mare que eren d’Espolla (de la branca Calverol, el seu cognom matern) matinaven i solien pujar a saludar a quarts de nou del matí, només baixar del tren. L’arribada de la tradició anglosaxona del Halloween no molesta, sinó que encara fa més rotunda la festivitat. Ara bé, que no ens toquin… la castanya o el moniato!

Però no només per la reiterada qüestió dels panellets les Fires de Girona tenen enguany una dimensió gastronòmica. L’Ajuntament, seguint una encertada tradició d’acompanyar el programa de fires amb una publicació, ha editat aquest any la primera part de «Menjars de Fires» a càrrec d’en Salvador García Arbós i que ha tingut també altres col·laboradors. La seva lectura m’ha fet dentetes. Tradicions, receptes, fotografies de cases de gent aplegada al voltant de la taula de gent de Girona durant els àpats de Sant Narcís o Tots Sants, quan reben amics i familiars de casa. És com un assaig general de les festes de Nadal, jo diria fins i tot que millor perquè és una celebració més informal, més alegre i menys nostàlgica.

Obro fil, com dirien al Twitter i el seguiré aviat. Primer vull llegir el llibre. D’entrada he de reconèixer que comparteixo amb en Salvador García-Arbós el que fixa com a cànon d’un dinar tradicional de festa major. Canelons i un rostit complet. Ara bé (i en això sí que el calendari ens juga a favor per l’esclat de productes i cuina de la tardor), per a mi el gran plat de Fires a Girona és la vedella amb bolets. Aquí ho deixo, de moment.