«La processó amb el bisbe mort», de Jordi Grau
Tal dia com avui de fa 62 anys va morir el bisbe de Girona Josep Cartañà Inglés, conegut entre el poble com a Pepet Vermell. Havia nascut a Vilaverda, a la Conca de Barberà, el 1875 i va morir quan li faltava un mes i mig per complir els 88 anys. Va ser el bisbe del nacionalcatalanisme, un bisbe afí al règim franquista i al darrere dels Concili Vaticà II. El seu substitut, el que després seria el cardenal Narcís Jubany, era un home del Concili, que va saber mantenir les aliances necessàries amb el règim però al mateix temps va marcar un distanciament amb el franquisme –i algun enfrentament–, que el va portar després de Girona a ser arquebisbe de Barcelona i principat de l’Església.
El bisbe Cartañà va estudiar al seminari de Tarragona i va ser ordenat sacerdot el 1899. Va tenir un paper destacat en aquella diòcesi, on va arribar a canonge i arxipreste del capítol fins que va ser nomenat bisbe de Girona el 22 d’abril del 1934, consagrat pel cardenal Vidal i Barraquer.
En Pepet Vermell, conegut així per la seva vintena pública, era amic d’Isidre Gomà, amb qui va coincidir al seminari. Va ser Gomà, bisbe de Toledo, primat d’Espanya i cardenal des del 1935, el qui el va precedir a favor de l’aixecament de Franco. Hi va ajudar la persecució del 1936 contra bisbes i capellans. Cartañà es va salvar per la intervenció directa del conseller de Cultura Ventura Gassol, antic alumne seu, que el va ajudar a arribar a Barcelona i embarcar cap a França. Després va retornar a Pamplona i va ser l’encarregat d’aconseguir el suport del cardenal Vidal i Barraquer per al franquisme, cosa que no va aconseguir. Va tornar a Girona al final de la guerra. Va defensar el clergat. Era un bisbe del règim però defensava un cert ús del català i va patrocinar, ja el 1941, una edició en català i castellà del catecisme, i una versió només catalana del 1947.
Va morir gran, després de ser 29 anys bisbe de Girona. Tenia arterioesclerosi i va morir d’insuficiència cardíaca. Va ser enterrat a la catedral però abans va ser passejat en cos present i en processó per tot el Barri Vell de Girona. Va ser el darrer bisbe passejat a la vista de tothom. Jo no ho vaig veure, però és com si ho hagués viscut gràcies a la genial descripció que en fa Miquel Pairolí a la seva novel·la Cera. De fet, l’obra arranca amb una descripció acurada del que en Miquel sí que va veure quan era un nen. al marge dels records, en Miquel va recórrer a fotografies i a la memòria de periodistes com Pere Madrenys, antic capellà.
En Pere ho va explicar en un article:
«L’afany de precisió de Miquel Pairolí el va portar a demanar-me que li expliqués fil per randa el nom exacte dels ritus, cerimònies i ornaments litúrgics, així com els títols dels personatges eclesiàstics que participaven en la desfilada.» Així explica el pas de la processó per la Girona vella i la Rambla amb el cadàver embalsamat del prelat que portaven a coll una vuitena de capellans. Abans els confrares, el clergat, el capítol i el cardenal arquebisbe de Barcelona. Després, els jerarques del règim, les autoritats i la burgesia. Una imatge avui impensable, descrita magistralment, que explica el poder de l’Església durant la dictadura que tan bé va representar el bisbe Cartañà.